Tornen les àmfores

Cada vegada hi ha més cellers interessats a produir  vins que envelleixen o fermenten en àmfores de fang. El vi que resulta d’aquesta antiga tècnica és molt més fresc i ric en aromes. Quan el vi reposa en bótes de fusta agafa un gust i un aroma més torrat, mentre que el fang ho impedeix.

A l’Avet Blau tenim disponible el Trepat del Jordiet del celler Rendé Masdéu DO Conca de Barberà, envellit durant  6 mesos en gerres de terrissa. Un vi negre, jove, fresc, agradable, equilibrat i lleuger  elaborat amb la  varietat autòctona de la Conca de Barberà, el Trepat.

Animeu-vos a tastar-lo!

Anuncis

Santa Fe del Montseny, Turó de l’home i Les Agudes

Paisatge que commou a qualsevol època de l’any.  Faci núvol, faci sol, amb boira, pluja o neu mai et deixa indiferent!

Avet Blau Restaurant. Vall de Santa Fe del Montseny de camí a les Agudes

Vall de Santa Fe del Montseny de camí a les Agudes

Avet Blau Restaurant. Vall de Santa Fe del Montseny de camí a les Agudes

Vall de Santa Fe del Montseny de camí a les Agudes

Avet Blau Restaurant. Les Agudes

Les Agudes

Avet Blau Restaurant. De camí a Les Agudes

De camí a Les Agudes desde Turó de l’Home

Santa Fe del Montseny Turó de l'Home Les Agudes

 

 

 

Fotografies de: Glòria Checa Fotografia

 

Temps de pèsols

Els pèsols frescos de temporada (març a maig) són una autèntica meravella pel paladar que val la pena aprofitar. A l’Avet Blau: 

Pèsols ofegats amb botifarra, cansalada i menta. Plats de cuina catalana i símbols de casa nostra

pèsols

Pèsols ofegats amb botifarra, cansalada i menta  Glòria Checa Fotografia: http://gloriacheca.com/

 

 

 

 

 

El calçot, tota una tradició

Des d’un origen humil i popular, el calçot, s’ha convertit en tradició, arrelada a les nostres costums ha entrat amb tots els honors en l’àmbit de l’art de la cuina on s’ha guanyat un merescut lloc.

Fins que la temporada de calçots s’acabi, a l’Avet Blau us oferim calçots de Valls sense feina amb salsa romesco.

Triem la denominació calçot de Valls, ja que diuen que el secret del bon “calçot” possiblement el trobem en el fet de ser cultivat a les terres de Valls i de la seva Comarca, per  l’aigua, el sol, el clima, la composició especial de les terres de l’Alt Camp, la dedicació i l’amor amb que els seus pagesos els conreen.

Sigui com sigui, esperem que us agradin!

 

avetblauplats_090217_4509

GloriaChecaFotografia: http://gloriacheca.com/

Itineraris màgics pel Montseny…

N’heu sentit a parlar d’aquesta web Itinerarios mágicos por el Montseny? Us la recomanem!! La seva lectura és una manera engrescadora, tant per grans com per petits, de conèixer el Montseny, els seus itineraris i les llegendes que s’amaguen en aquests racons…

Fotografia cedida per Glòria Checa.

Fotografia cedida per Glòria Checa.

Un itinerari que ens queda ben aprop és aquest que passa per Santa Fe, Pla de Mulladius i l’Empedrat del Morou. L’autor, el bon amic José Sánchez Ocaña, indica que el recorregut és relativament curt, d’uns 5.500 metres i que s’interna per l’anomenat Triangle de les bruixes, zona compresa entre el castell de Montsoriu, el gorg Negre i la vall de Santa Fe. Segons la creença popular, les nits dels divendres amb la foscor es celebraven tenebrosos sàbats. Per aquest motiu i coma mesura de protecció, és recomanable conèixer certes invocacions i amulets fruit d’antics costums. És conegut des de molt antic, el comportament de determinades plantes davant la proximitat de les bruixes, per això quan sentim dins del bosc que es mouen les herbes, sense cap causa que ho justifiqui com el vent o la pluja, és indici de la proximitat d’alguna bruixa… Abans de començar l’itinerari, es recomana una senzilla barreja que s’utilitzava en el passat com a talismà: es portarà a la butxaca un grapat de mill i escaiola ben barrejats… En cas de trobar-nos una bruixa, aquesta hauria de separar el mill de l’escaiola abans de poder atemptar contra el portador de la barreja…

Voleu saber com continua? En aquest enllaç teniu tot l’itinerari i molts d’altres: Itineraris màgics pel Montseny.

Disfruteu de la lectura i del Montseny!!!

Llegendes del Montseny.

El Montseny està ple d’històries i llegendes. N’hi ha de fantàstiques, de bruixes, d’històriques,  de bandolers, religioses, entre d’altres… N’hem triat una, d’històrica, que ens explica el nostre bon amic Martí Boada, en un recull de llegendes de la regió del Montseny (Llegendes del Montseny, publicat per editorial Brau).

El títol és “La Penitenta del Montseny” i diu així:

” Arribo a l’indret de cova Penitenta, en realitat són uns grans blocs de granit disposats de manera que configuren un aixopluc relativament important, el més gran que he vist mai en tota la muntanya. És en aquest espai on s’hi forja un dels mites misteriosos del Montseny: la Penitenta.

L’esmentat personatge, romangué en aquest indret del 1834 al 1840. Era una dona alta, fina, d’una gran bellesa, de maneres refinades i aristocràtiques, no tenia els trenta anys quan va arribar. Segons l’ermità de Santa Fe, la primera nit de la seva arribada a la muntanya, duia un bell vestit de seda, que continuà portant-lo sempre fins que amb el temps se li va esparracar.

Parlava poc, era de maneres discretes i reservada. Els seus cants admirables, romanços italians, s’escampaven per la muntanya, una veu fresca i argentina revelava una bona formació en l’art i el cant. Parlava un català barrejat amb mots castellans i francesos. Abans de pujar a la cova, va llogar una casa a Palautordera i contractà dues minyones de la vila. De tant en tant baixava per a poca estona  i se’n tornava a la muntanya. A vegades es feia fonedissa del tot a arreu i tardava qui sap-lo en tornar. Portava sempre penjant de la cintura un sarronet de seda amb un crani petit com d’infant, que sovintment acaronava, besava i li resava.

foto

Conta la crònica, que una vegada va pujar a la cova una persona desconeguda al país, de gran distinció, i no l’hi va trobar. Li deixa gravat amb un punxó, algunes paraules o missatge gravat al tronc d’un gros faig del costat de la cova. La penitenta en arribar i llegir el missatge, va fer tallar i astellar immediatament l’arbre i el feu cremar. Un cop acabada la penitència de set anys aquesta misteriosa dona que es feia dir falsament Bernadeta Flores, desaparegué.

Es diu que podria ser aquella lady anglesa que cita Lamartine en els seus viatges a Orient. S’ha dit també que podia haver sigut una descendent del mariscal Stanhope, alt militar anglès defensor de la caiguda de Barcelona. Aquest supòsit sosté que aquesta dona havia estat amant del rei d’Anglaterra de qui tingué un fill que no li fou reconegut, aquest infant se li morí. La mare mai més es separà del crano del seu fill, pel que sembla, féu la dura penitència.

I el misteriós cabaler del missatge, qui fou…?

Font: Diari de camp personal.

M. Boada. Recull Oral.”

 

 

 

Històries del Montseny.

Un bon amic ens ha deixat un llibre que es titula Històries Vagues, Esqueles i gasetilles del Montseny d’en Joan López i Carles Puche (editorial Septimus). Hi ha moltes històries curioses, misterioses i populars que us animem a que coneixeu. Nosaltres us presentem aquesta i us animem a que intenteu trobar la forca.  L’autor en diu així:

La forca.

“En un indret indeterminat de la vall de Santa Fe s’amaga un fenomen tan discret com sorprenent. ES tracta d’una forca clavada en un faig. Vaig veure aquesta forca per primer cop l’any 1988. Va ser una trobada casual, una ensopegada; no sabria explicar que hi feia, jo, en aquell mig de fageda. La imatge d’un faig enforquillat em va deixar bocabadat. No havia vist mai una cosa igual. Va ser com trobar un petit tresor oblidat.

La forca

Des de llavors he visitat la forca molts cops i encara no he trobat una explicació convincent a aquesta curiositat natural. Deixeu-me que us n’exposi els meus raonaments.

D’entrada queda descartada la hipòtesi bàrbara que la forca va ser clavada literalment, com l’espasa del rei Artur. En això hi estarem tots d’acord, vull creure.

La hipòtesi més intuïtiva, l’explicació menys arriscada, és la següent: us suposat bosquerol va deixar la forca estintolada en un faig i després es va oblidar de recuperar-la. L’aspecte clau de la hipotèsi és que el faig era prim i que les pues de la forca l’abraçaven. El que segueix és fàcil de suposar: el faig, amb els anys, va anar creixent i fagocitant la forca. El mànec no hi és perquè es va descompondre fins a quedar convertit en una pila d’humus.

No oblideu que ens movem en el terreny traïdor i incòmode de les hipòtesis. (També podria ser, em direu, que el mànec se l’hagués endut algú, quan la forca ja era propietat del faig.)

Ara bé, aquesta hipòtesi general, que em va convèncer un temps, grinyola per un motiu. Si la forca estava recolzada en un arbre i per tant era ben visible, com és que ningú no la va veure en tots aquests anys? Una eina tan llaminera, com és que no se la va endur cap bosquerol o col·leccionista amateur? El que en realitat inquieta és pensar en la raó per la qual el seu propietari no va tornar a recuperar-la, si se la va oblidar. Hi ha una altra qüestió que no encaixa. Si recolzem una forca manegada en un arbre, el ferro ens quedarà ben bé a un metre d’alçada. I aquesta és l’alçada a la qual es troba actualment. Com és que en tots aquests anys no s’ha enlairat més?

Jo crec que ningú es va endur la forca perquè no era visible, no estava recolzada en cap arbre, estava oblidada a terra, tapada perla fullaraca. Per algun motiu, que forma part del misteri d’aquesta història, l’amo de la forca no va tornar a recuperar-la. Segur que sabia on era, però es va estimar més deixar-la allà. No puc creure que un bosquerol, que treballa tot el dia al bosc, no sàpiga retornar a l’indret on es va descuidar la seva eina de treball. L’amo de la forca no va voler o no va poder recuperar-la. Durant molts anys la forca va reposar  a terra, més o menys al descobert, segons l’estació de l’any. A l’hivern devia quedar totalment colgada de fulles o neu; a l’estiu devia ser més visible, i a la tardor devien ploure fages damunt la forca. I ara ve el moment clau de la història. Vet aquí que un dia, una faja germinà entre les pues, per atzar. Quan el faig va ser prou gruixut va estampir el ferro i se’l va endur amunt. La forca va començar a elevar-se cada any una mica més. I cada any el faig se l’empassava una mica més. I el mànec? És previsible que s’hagués descompost al principi d’aquesta història, mentre estava en contacte amb la virosta i amb els microorganismes que hi habiten. (Estintolat, a la intempèrie, el mànec hauria trigat molt més a desfer-se, però aquest matís no sembla transcendent.)

Ara bé, tot aquest castell intel·lectual se’m va ensorrar uns dies enrere, quan el meu veí me’l va dinamitar amb la seva observació: “Càgum l’hòstia, sembles nou! Tothom sap que els arbres només creixen per les gemmes apicals i que qualsevol punt de l’escorça es manté a la mateixa alçada tota la vida de l’arbre.

Això volia dir tornar al començament, i acceptar que la forca fou estintolada i oblidada. I volia dir també reobrir un cas que teníem tancat: la raó per la qual ningú es va endur la forca en tots aquells anys, vull dir, mentre va ser possible.

Deixeu-me, però, tornar a enrere, perquè encara hi ha més. A finals dels noranta, feia tallers de natura  a Santa Fe. En acabar l’activitat, m’agradava portar els alumnes a veure la forca, i entre tots intentàvem reconstruir-ne la història. Abans d’arribar-hi, solia avançar-me i tapar la forca amb un drap, perquè la sorpresa fos més gran. Un dia qu etenia els nens reunits davant del faig, els pregunto:

– No diríeu mai que hi tinc amagat, aquí dins del drap!

– Un lleó!-, crida un dels nois.

I quan m’assenyala les roques del darrera, vaig ser jo el sorprès: hi havia esculpit, per un caprici de la natura, el cap d’un lleó.

-Aquesta anècdota és exactament prescindible i no aporta res a la història-, observa la meva filla, mentre tecleja el mòbil a dos dits. I potser té raó. Tornem, doncs, a la forca. L’amo de l’eina va deixar-hi més coses. Un dia , entre les fulles del voltant, m’hi vaig trobar una pala sense mànec. I en un altra ocasió, vaig trobar-hi restes d’una sabata! Aquesta troballa donava un gir inesperat a la història, per dir-ho com els comissaris de policia. I si hi hagués mort algú? És una possibilitat fantasiosa però que fa encaixar totes les peces. El bosquerol no va tornar a recollir les eines perquè va morir en el mateix lloc, víctima d’una mort sobtada, natural o provocada, Si aquesta versió fos la correcta, la natura ens hauria obsequiat amb un bonic monument funerari, en record d’un mort anònim i oblidat.

forca_2

No sé si mai resoldrem aquest misteri, però hi ha una cosa certa: ningú no es pot endur a casa la màgia d’aquest fenomen. El dia que tallin el faig, la fusta es podrirà, i la forca, alliberada, esdevindrà un objecte vulgar. I si no es talla mai el faig, la forca anirà sent fagocitada lentament fins desaparèixer. I aquest serà el final de la llegenda.

  Així, doncs, gaudiu ara d’aquest curiós espectacle de la natura, abans no s’acabi la funció. És una metàfora bonica de la relació entre la natura i l’home, de l’obsessió malaltissa de la natura per esborrar la petja de l’home.”

Els “Caçadors de Bolets” visiten l’Avet Blau

caçadors de bolets tv3

L’equip dels “Caçadors de bolets” ens ha vingut a visitar i juntament amb l’Albert, en Marc, l’Esteve, en Manel, en Sevi i en Rafel, han sortit a buscar les famoses sabateres.

Després de voltar per la vall de Santa Fe, de pujar, baixar, de buscar per racons secrets i de suar la cansalada, han tornat amb el cistell ple de sabateres, algun cocou i un parell de ceps preciosos.

Una mica després i prèvia cervesa del Montseny, hem anat directes a la cuina de l’Avet Blau, on en Rafel ens ha preparat un rostit amb les sabateres (…) Per llepar-se els dits!

Us avisem quan emetin el programa!

Aquest és el link de l’Avet Blau al programa Caçadors de bolets!!

sabatera5

sabatera3