Un bon amic ens ha deixat un llibre que es titula Històries Vagues, Esqueles i gasetilles del Montseny d’en Joan López i Carles Puche (editorial Septimus). Hi ha moltes històries curioses, misterioses i populars que us animem a que coneixeu. Nosaltres us presentem aquesta i us animem a que intenteu trobar la forca.  L’autor en diu així:

La forca.

“En un indret indeterminat de la vall de Santa Fe s’amaga un fenomen tan discret com sorprenent. ES tracta d’una forca clavada en un faig. Vaig veure aquesta forca per primer cop l’any 1988. Va ser una trobada casual, una ensopegada; no sabria explicar que hi feia, jo, en aquell mig de fageda. La imatge d’un faig enforquillat em va deixar bocabadat. No havia vist mai una cosa igual. Va ser com trobar un petit tresor oblidat.

Des de llavors he visitat la forca molts cops i encara no he trobat una explicació convincent a aquesta curiositat natural. Deixeu-me que us n’exposi els meus raonaments.

D’entrada queda descartada la hipòtesi bàrbara que la forca va ser clavada literalment, com l’espasa del rei Artur. En això hi estarem tots d’acord, vull creure.

La hipòtesi més intuïtiva, l’explicació menys arriscada, és la següent: us suposat bosquerol va deixar la forca estintolada en un faig i després es va oblidar de recuperar-la. L’aspecte clau de la hipotèsi és que el faig era prim i que les pues de la forca l’abraçaven. El que segueix és fàcil de suposar: el faig, amb els anys, va anar creixent i fagocitant la forca. El mànec no hi és perquè es va descompondre fins a quedar convertit en una pila d’humus.

No oblideu que ens movem en el terreny traïdor i incòmode de les hipòtesis. (També podria ser, em direu, que el mànec se l’hagués endut algú, quan la forca ja era propietat del faig.)

Ara bé, aquesta hipòtesi general, que em va convèncer un temps, grinyola per un motiu. Si la forca estava recolzada en un arbre i per tant era ben visible, com és que ningú no la va veure en tots aquests anys? Una eina tan llaminera, com és que no se la va endur cap bosquerol o col·leccionista amateur? El que en realitat inquieta és pensar en la raó per la qual el seu propietari no va tornar a recuperar-la, si se la va oblidar. Hi ha una altra qüestió que no encaixa. Si recolzem una forca manegada en un arbre, el ferro ens quedarà ben bé a un metre d’alçada. I aquesta és l’alçada a la qual es troba actualment. Com és que en tots aquests anys no s’ha enlairat més?

Jo crec que ningú es va endur la forca perquè no era visible, no estava recolzada en cap arbre, estava oblidada a terra, tapada perla fullaraca. Per algun motiu, que forma part del misteri d’aquesta història, l’amo de la forca no va tornar a recuperar-la. Segur que sabia on era, però es va estimar més deixar-la allà. No puc creure que un bosquerol, que treballa tot el dia al bosc, no sàpiga retornar a l’indret on es va descuidar la seva eina de treball. L’amo de la forca no va voler o no va poder recuperar-la. Durant molts anys la forca va reposar  a terra, més o menys al descobert, segons l’estació de l’any. A l’hivern devia quedar totalment colgada de fulles o neu; a l’estiu devia ser més visible, i a la tardor devien ploure fages damunt la forca. I ara ve el moment clau de la història. Vet aquí que un dia, una faja germinà entre les pues, per atzar. Quan el faig va ser prou gruixut va estampir el ferro i se’l va endur amunt. La forca va començar a elevar-se cada any una mica més. I cada any el faig se l’empassava una mica més. I el mànec? És previsible que s’hagués descompost al principi d’aquesta història, mentre estava en contacte amb la virosta i amb els microorganismes que hi habiten. (Estintolat, a la intempèrie, el mànec hauria trigat molt més a desfer-se, però aquest matís no sembla transcendent.)

Ara bé, tot aquest castell intel·lectual se’m va ensorrar uns dies enrere, quan el meu veí me’l va dinamitar amb la seva observació: “Càgum l’hòstia, sembles nou! Tothom sap que els arbres només creixen per les gemmes apicals i que qualsevol punt de l’escorça es manté a la mateixa alçada tota la vida de l’arbre.

Això volia dir tornar al començament, i acceptar que la forca fou estintolada i oblidada. I volia dir també reobrir un cas que teníem tancat: la raó per la qual ningú es va endur la forca en tots aquells anys, vull dir, mentre va ser possible.

Deixeu-me, però, tornar a enrere, perquè encara hi ha més. A finals dels noranta, feia tallers de natura  a Santa Fe. En acabar l’activitat, m’agradava portar els alumnes a veure la forca, i entre tots intentàvem reconstruir-ne la història. Abans d’arribar-hi, solia avançar-me i tapar la forca amb un drap, perquè la sorpresa fos més gran. Un dia qu etenia els nens reunits davant del faig, els pregunto:

– No diríeu mai que hi tinc amagat, aquí dins del drap!

– Un lleó!-, crida un dels nois.

I quan m’assenyala les roques del darrera, vaig ser jo el sorprès: hi havia esculpit, per un caprici de la natura, el cap d’un lleó.

-Aquesta anècdota és exactament prescindible i no aporta res a la història-, observa la meva filla, mentre tecleja el mòbil a dos dits. I potser té raó. Tornem, doncs, a la forca. L’amo de l’eina va deixar-hi més coses. Un dia , entre les fulles del voltant, m’hi vaig trobar una pala sense mànec. I en un altra ocasió, vaig trobar-hi restes d’una sabata! Aquesta troballa donava un gir inesperat a la història, per dir-ho com els comissaris de policia. I si hi hagués mort algú? És una possibilitat fantasiosa però que fa encaixar totes les peces. El bosquerol no va tornar a recollir les eines perquè va morir en el mateix lloc, víctima d’una mort sobtada, natural o provocada, Si aquesta versió fos la correcta, la natura ens hauria obsequiat amb un bonic monument funerari, en record d’un mort anònim i oblidat.

No sé si mai resoldrem aquest misteri, però hi ha una cosa certa: ningú no es pot endur a casa la màgia d’aquest fenomen. El dia que tallin el faig, la fusta es podrirà, i la forca, alliberada, esdevindrà un objecte vulgar. I si no es talla mai el faig, la forca anirà sent fagocitada lentament fins desaparèixer. I aquest serà el final de la llegenda.

  Així, doncs, gaudiu ara d’aquest curiós espectacle de la natura, abans no s’acabi la funció. És una metàfora bonica de la relació entre la natura i l’home, de l’obsessió malaltissa de la natura per esborrar la petja de l’home.”